Realitat 2.0.

La primera entra d’aquest blog, em pareix molt adient per així poder explicar el nom d’aquest. Anem a parlar, doncs, del concepte 2.0. i del seu origen, alhora dels usos que se n’han fet.

Abans, vull esclarir dos conceptes que tenen a veure amb aquest món de la tecnologia i l’anomenada societat del coneixement: natius digitals i emigrants digitals. El primer terme, fa referència a aquella generació que, nascuts als darrers anys dels noranta, han crescut amb les noves tecnologies com a realitat única, donant-les per suposat. D’altra banda, els segons són els que pertanyen a totes les generacions anteriors i són, en principi, menys habilidosos amb les tecnologies que els primers.

Això no es limita a una nomenclatura, sinó que la interacció constant amb la tecnologia, significa un canvi de percepció i perspectiva de la vida en tots els seus aspectes: cognitiu, social, concepció del temps, estils de processament, referència d’autoritat… En qualsevol cas, ens trobem amb uns alumnes diferents al de l’escola clàssica, amb capacitats i estils d’aprenentatge diferents, i als quals l’escola s’hauria d’adaptar.

Aquesta nova generació conviu amb les tecnologies i en fa un us no racionat que els ha duit a, entre d’altres, desenvolupar una capacitat multitasca i una creativitat que fa que els continguts lineals i fragmentats de l’escola els resultin poc interessants, alhora que els textos dels llibres escolars els resulten lents i avorrits, augmentant així el fracàs escolar.

Així doncs, i en qualsevol cas, els docents i l’escola com a institució es troba dins l’obligació de transformar-se i adaptar-se a les noves generacions per tal de no perdre el sentit instructiu i fonamental. Cal que els professors comencin per entendre el canvi de rol que cal fer perquè les classes funcionin, passant de ser un referent unidireccional i d’autoritat, transmissor d’informació, a convertir-se en un agent guia de la construcció col·lectiva d’aquests coneixements. Es té la creença que tothom pot aportar informació i no és només el mestre el coneixedor expert; passar de la transmissió d’informació a la construcció del coneixement, engrescant també una actitud més cooperativa vers la competitiva.

La realitat a les escoles és que hi ha dos tipus de docents: aquells que veuen les tecnologies com un avenç i una eina pedagògic potencial i aquells que mostren rebuig, sovint d’edat més avançada.

Crec que aquells emigrants digitals, hem de començar a assumir quina és la realitat. Dic hem, perquè en part crec que encara em puc considerar d’aquesta generació, on la música s’escoltava en cassette o en vinil, la televisió de tub era la tecnologia més avançada tecnologia i vàrem viure com arribaven els ordinadors a les cases i poc després, allò anomenat Internet, una connexió de 56kb, que requeria desconnectar el telèfon per connectar el cable de red. Així com diu Cabero, cal recordar que són alguns d’aquests anomenats emigrants els creadors de tota aquesta tecnologia i que, a diferència del valor afectiu que tenen els natius, cal que utilitzem el sentit més intel·lectual que ens fa veure aquests avenços com les eines de feina que són, i transmetre aquest aspecte als alumnes juntament amb una capacitat crítica que els permeti discriminar l’informació.

Ara, tornant a la referència de les primeres línies, crec que ha arribat el moment d'esclarir d’on ve i que significa el concepte 2.0. Cal dir primerament, que neix fent referència a una nova generació de pàgines web. Les primeres, eren pàgines creades per gent experta destinades només a la seva consulta, amb una informació concreta i estàtica. Ara, les noves tecnologies han evolucionat en pàgina web, pel contrari, dinàmiques; on s’han introduït els continguts audiovisuals, a part d’opcions d’escriptura i participació col·laborativa d’utilització cada vegada més senzilla, que suposen una formació de continguts de manera col·lectiva (blogs, Facebook, wikis…). Així, podem dir que el concepte 2.0. s’associa amb modernitat.

A partir d’aquest fenomen, es trasllada el concepte a l’educació degut al paral·lelisme que existeix envers un canvi de valors i funcionament. Així doncs, l’escola s’ha de replantejar educar als futurs adults en noves competències i capacitats, a part de coneixements. Ara cal decidir si aquest terme és una moda semàntica o si esdevendrà realment en una escola nova, que lluiti per la desmotivació i sigui capaç d’entendre als seus alumnes i el moment històric que així mateix es viu, duent a terme els canvis que s’han de menester al nostre sistema educatiu.

Així, com a exemple d'una eina 2.0. molt adient i funcional al context escolar, trobem les caceres del tresor. Aquestes, són webs que presenten una activitat didàctica, que consisteix en una sèrie de preguntes de caire senzill i una sèrie de links on els alumnes poden trobar les respostes a aquestes preguntes de manera directa o indirecta. Sovint, una gran pregunta final, o en es posa a prova l'enteniment dels alumnes i la significació de l'aprenentatge que han duit a terme amb aquesta prova, ja que requereix de la integració del coneixements adquirits durant l'exercici. Així, amb aquesta oportunitat es dona la possibilitat als infants d'adquirir nous coneixements de manera casi lúdica, alhora que perfeccionen les destreses tecnològics utilitzant l'ordinador i Internet com a eina i aprenen a seleccionar informació i contrastar la seva valia.

Per tot això, cal introduir a l’escola eines d’aprenentatge que vagin més enllà: vídeos, podcasts, animacions, Google calendar, Google docs, Foldershare, caceres del tresor… Una escola activa on l’estudiant és el focus i responsable últim del seu aprenentatge.